El més bonic de la imatge que encapçala aquestes ratlles, és que malgrat que hagin passat trenta anys ( justos i clavats ), encara es pot repetir tot sovint. Amb en Pep i en Rafelillo no compartim amistat, compartim vida. Això m’ha quedat molt poètic, però si haig de ser sincer, el que compartim en realitat és tot el que cap en una taula ben servida.
Vull pensar que amb el temps que fa que ens suportem, les arrels son prou fortes com per aguantar molts anys més. Tants com faci falta.